La clemenza di Tito

La clemenza di Tito de Wolfgang Amadeus Mozart és una òpera de passions intenses, teixida entre amor, traïció i perdó. La producció de David McVicar al Festival d’Aix-en-Provence destaca per la seva força visual i per un profund retrat psicològic dels personatges. Al capdavant, el mestre Jordi Savall aporta una lectura d’una elegància i una profunditat poètica excepcionals. Amb una direcció transparent, incisiva i plena de colors, Savall revela tota la modernitat dramàtica de Mozart i reactiva l’energia moral que travessa aquesta obra. Composta en només sis setmanes per a la coronació de Leopold II a Praga el 1791, La clemenza di Tito presenta un emperador solitari, ferit per la traïció dels qui l’envolten, però capaç de respondre amb una clemència que el converteix en símbol d’una ètica política superior. El contrast amb la foscor manipuladora de Vitellia i amb el turment de Sesto, dividit entre lleialtat i desig, crea un drama d’una intensitat excepcional. L’arquitectura musical n’accentua la profunditat: les àries nobles de Tito s’oposen a l’agitació interior de Sesto —com la virtuosa “Parto, parto”— i a la tensió penitencial de “Deh, per questo istante solo”. Mozart oscil·la entre turbulència i elevació, entre feblesa humana i força moral. Estrenada tres mesos abans de la mort del compositor, l’òpera va fascinar el segle xix i continua essent un miracle dramàtic en què sexe, poder i ambició política es combinen amb una aposta radical per la misericòrdia. Amb un repartiment de primer nivell —Jack Swanson (Tito), Marianne Crebassa (Sesto) i Karine Deshayes (Vitellia)— , la lectura de McVicar emergeix amb una intensitat contemporània que potencia el missatge. Si la Il·lustració confia en la reconciliació, Mozart la sublima amb una obra que eleva el perdó a força transformadora. Un final lluminós i visionari que anticipa Beethoven i consagra l’última òpera seriosa de Mozart com un triomf moral i teatral. Composta en només sis setmanes per a la coronació de Leopold II a Praga el 1791, La clemenza di Tito presenta un emperador solitari, ferit per la traïció dels qui l’envolten, però capaç de respondre amb una clemència que el converteix en símbol d’una ètica política superior. El contrast amb la foscor manipuladora de Vitellia i amb el turment de Sesto, dividit entre lleialtat i desig, crea un drama d’una intensitat excepcional. L’arquitectura musical n’accentua la profunditat: les àries nobles de Tito s’oposen a l’agitació interior de Sesto —com la virtuosa “Parto, parto”— i a la tensió penitencial de “Deh, per questo istante solo”. Mozart oscil·la entre turbulència i elevació, entre feblesa humana i força moral. Estrenada tres mesos abans de la mort del compositor, l’òpera va fascinar el segle xix i continua essent un miracle dramàtic en què sexe, poder i ambició política es combinen amb una aposta radical per la misericòrdia. Amb un repartiment de primer nivell —Jack Swanson (Tito), Marianne Crebassa (Sesto) i Karine Deshayes (