L’alegria del Romanticisme

Wagner va definir la setena de Beethoven com una “apoteosi de la dansa” perquè en aquesta obra el ritme té un paper cabdal, igual que passa amb la primera de Mendelssohn. Són dues simfonies enèrgiques i vibrants, escrites a poc més d’una dècada de distància, però d’autors que representen dues generacions artístiques tot i mantenir punts en comú. El 1812 Beethoven ja havia revolucionat la música amb el seu estil tempestuós i “heroic”, les seves melodies poderoses, els contrastos de dinàmiques i l’habilitat de modelar els timbres de l’orquestra van fascinar músics posteriors com el jove Mendelssohn, que amb només quinze anys, va escriure la seva primera simfonia el 1824 on l’herència del músic de Bonn no desdibuixa un estil propi, més líric i evocador. La claredat i l’optimisme juvenil de Mendelssohn contrasta amb la profunditat i solemnitat de Beethoven, però coincideixen en la seva vitalitat desbordant i en l’exploració extrema de les possibilitats de l’orquestra.