EL HIJO DE LA CÓMICA

Si l'escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar. Durant uns quants anys vaig tenir el privilegi d'estar prop d'ell i escoltar-li. Escoltar-li, entre altres, la història de Fernanda López, "la rossa", la seva besàvia, de la qual va heretar el color de pèl i que era de Valdelaguna, un poble al costat de Chinchón, el meu. I de Carolina Gómez, costurera, l'àvia que va cuidar de la seva infància com Natividad López, la feina de casa, va cuidar de la meva. Intercanviem i compartim coincidències en altres tantes històries. Històries de supervivència, d'absències, pors, esperances, somnis: de llibertat, de "arribar a ser algú", de ser per què no? Jackie Cooper, "el de L'illa del tresor", i també "escriptor de novel·les de Salgari". Ferm, orgullosament resolta en la seva melancolia, sonava la veu de Fernando en recordar aquells temps, en recordar-se. Ressons de Baroja, Galdós, Barea... rondaven per aquella memòria. També, a través de la de Fernando, se m'antullaven les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la de Florentina i el "fotre que cames" del seu nuvi. La veu del nen somiador, la del meritori amb el seu puñadito de castanyes pilongas en la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa... Veus en una sola veu. Confio que m'escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb la qual jo li escoltava a ell el net de la costurera el fill de la còmica.